Aquesta traducció no reflecteix els canvis fets des de 2016-10-18 a l' original anglès.

Podeu donar un cop d'ull a aquests canvis. Vegeu la Guia de traducció per informar-vos sobre la coordinació i publicació de les traduccions d'aquest article.
Contacteu amb l'Equip de traducció per col·laborar en la traducció al català del web de GNU.

El dret a llegir

Aquest article va aparèixer al número de febrer de 1997 de Communications of the ACM (Volum 40, Número 2).


Extret de The Road To Tycho, un recull d'articles sobres els antecedents de la Revolució Lunària, publicat a Luna City el 2096.

Per a en Dan Halbert, el camí cap a Tycho va començar a la universitat, el dia que la Lissa Lenz li va demanar que li deixés l'ordinador. El de la Lissa s'havia espatllat i, si no n'hi deixaven un, suspendria el projecte semestral. No gosava demanar-lo a ningú, tret d'en Dan.

Això va posar en Dan davant d'un dilema. Volia ajudar la Lissa, però si li deixava l'ordinador, la Lissa potser llegiria els seus llibres. D'entrada, a banda del risc que t'engarjolessin durant molts anys per deixar llegir els teus llibres a algú altre, la simple idea de fer-ho el va deixar de pedra. Com tothom, havia après des de l'escola primària que compartir llibres estava malament i era lleig, una cosa que només feien els pirates.

A més, no hi havia gaires esperances que l'Autoritat de Protecció del Programari (ASP) no l'enxampés. A les classes d'informàtica en Dan havia après que tots els llibres portaven un supervisor de copyright que informava l'Agència Central de Llicències sobre quan, on i qui llegia els llibres. (Aquesta informació servia per detectar lectors pirates, però també per vendre perfils personals sobre hàbits de lectura als comerciants). La propera vegada que l'ordinador es connectés a la xarxa, l'Agència Central de Llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l'ordinador, rebria el càstig més sever, per no haver pres les mesures necessàries per impedir el delicte.

És clar que no era segur que la Lissa tingués intenció de llegir els seus llibres. Potser només volia l'ordinador per escriure el projecte, però en Dan sabia que la Lissa venia d'una família de classe mitjana que amb prou feines es podia permetre pagar la matrícula, i de les taxes de lectura ni en parlem. Probablement, per poder acabar la carrera la Lissa no tindria més remei que llegir-se els seus llibres. Entenia la situació: ell mateix s'havia hagut d'endeutar per pagar per tots els articles d'investigació que llegia. (El 10% d'aquestes taxes era per als autors dels articles. Com que en Dan tenia la intenció de fer carrera en el món acadèmic, existia l'esperança que els seus mateixos articles d'investigació, si se citaven sovint, li reportarien ingressos suficients per tornar el préstec).

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia anar a la biblioteca i llegir articles, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Hi havia investigadors independents que llegien milers de pàgines sense necessitat de recórrer a les beques de biblioteca de l'estat. Però des dels anys noranta del segle passat, les editorials, tant comercials com no comercials, havien començat a cobrar per l'accés als articles. L'any 2047, les biblioteques que oferien accés públic gratuït a la literatura acadèmica eren un vague record.

Naturalment, hi havia maneres de saltar-se el control de l'ASP i de l'Agència Central de Llicències, però també eren il·legals. Un company de la classe d'informàtica d'en Dan, Frank Martucci, havia aconseguit una eina de depuració il·legal i la feia servir per evitar el codi de supervisió de copyright quan llegia llibres. Però ho havia comentat a massa amics i un d'ells el va denunciar a l'ASP a canvi d'una recompensa (els estudiants, fortament endeutats, queien fàcilment en la traïció). El 2047 en Frank va ingressar a la presó: no per lector pirata, sinó per posseir un depurador de programari.

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia tenir eines de depuració. Fins i tot hi havia hagut depuradors gratuïts que es podien obtenir en CD-ROM o descarregant-los de la xarxa. Però els usuaris no professionals els van començar a fer servir per saltar-se els supervisors de copyright, i al final un jutge va sentenciar que, a la pràctica, aquesta s'havia convertit en llur funció principal. Des d'aleshores van ser il·legals i els desenvolupadors de depuradors van acabar a la presó.

Evidentment els programadors continuaven necessitant depuradors, però el 2047 els proveïdors de depuradors només en distribuïen còpies numerades, i només als programadors oficialment autoritzats i assegurats. El depurador que en Dan feia servir a l'aula d'informàtica es trobava rere un tallafoc especial perquè només es pogués fer servir per als exercicis de classe.

També era possible evitar els supervisors de copyright instal·lant un nucli del sistema modificat. Amb el temps en Dan descobriria que, al tombant de segle, havien existit nuclis lliures, i fins i tot sistemes operatius complets lliures. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que no es podien ni instal·lar si no se sabia la contrasenya arrel de l'ordinador. I ni l'FBI ni el servei tècnic de Microsoft donaven aquesta informació.

En Dan va arribar a la conclusió que senzillament no li podia deixar l'ordinador a la Lissa, però no es podia negar a ajudar-la, perquè n'estava enamorat. Cada vegada que tenia l'oportunitat de parlar amb ella se sentia ple de joia. I que l'hagués escollit a ell per demanar-li ajuda potser volia dir que ella també n'estava enamorada.

En Dan va resoldre el dilema d'una manera encara més impensable: li va deixar l'ordinador i li va donar la seva contrasenya. D'aquesta manera, si la Lissa llegia els llibres, l'Agència Central de Llicències pensaria que era ell qui els llegia. Això no deixava de ser un delicte, però l'ASP no el descobriria d'una manera automàtica. Només ho sabrien si la Lissa el denunciava.

Evidentment, si la universitat mai arribava a saber que li havia donat a la Lissa la seva pròpia contrasenya, s'hauria acabat la carrera de tots dos com a estudiants, independentment del que la Lissa hagués fet amb la contrasenya. La política de la universitat era que qualsevol intromissió en el sistema de control de l'ús que feien els estudiants dels ordinadors justificava la presa de mesures disciplinàries. No importava si amb això s'havia causat, o no, cap dany: el delicte era impedir que els administradors et vigilessin. Donaven per fet que això implicava que s'estava fent alguna altra cosa prohibida, però no necessitaven saber de què es tractava.

Normalment els estudiants no eren expulsats directament per aquest delicte, sinó que se'ls impedia l'accés als sistemes informàtics de la universitat, de manera que inevitablement suspenien totes les assignatures.

Més endavant, en Dan sabria que aquest tipus de política universitària no va aparèixer fins als anys vuitanta del segle passat, quan els estudiants universitaris, en massa, van començar a fer servir els ordinadors. Abans les universitats tenien una actitud diferent de cara a la disciplina dels estudiants: penalitzaven les activitats perilloses, però no les que tan sols aixecaven sospites.

La Lissa no va denunciar el Dan a l'ASP. La decisió d'ajudar-la va fer que s'acabessin casant, i també que es qüestionessin el que els havien ensenyat de petits sobre la pirateria. La parella començà a llegir llibres sobre la història del copyright, la Unió Soviètica i les seves restriccions sobre les còpies, i fins i tot sobre la Constitució originària dels Estats Units. Van anar a viure a Luna, on van conèixer altres persones que també havien fugit de l'òrbita del llarg braç de l'ASP. Quan el 2062 va esclatar la Revolta Tycho, el dret universal a llegir es va convertir ràpidament en un dels seus objectius centrals.

Notes de l'autor

  • Aquest conte és suposadament un article històric que algú escriurà en el futur, i descriu la joventut de Dan Halbert sota una societat repressiva formada per enemics que utilitzen el terme “pirateria” com a propaganda. Per això s'utilitza la terminologia d'aquella societat. He intentat projectar-lo des del present per tal que soni fins i tot més opressiu. Vegeu “Pirateria”.

  • Les restriccions digitals sobre el préstec i lectura de llibres (i altres tipus de treballs publicats) es coneixen amb el nom de DRM, abreujament de Digital Restrictions Management. Per eliminar la DRM, la Free Software Foundation ha iniciat la campanya Defective by Design. Demanem el vostre suport.

Aquesta nota s'ha actualitzat diverses vegades des de la primera publicació del conte.

  • El dret a llegir és una batalla que s'està lluitant avui dia. Encara que potser passin 50 anys abans que el nostre estil de vida actual no caigui en la foscor, la majoria de les lleis i pràctiques descrites més amunt ja han estat proposades; moltes han entrat en vigor als EUA i en altres països. Als EUA, la llei Digital Millennium Copyright Act de 1998 va establir les bases legals per fer complir les restriccions conegudes com a DRM, convertint la distribució de programes que poden saltar-se aquestes restriccions en delicte. El 2001 la Unió Europea va imposar restriccions similars en una directiva sobre el copyright, tot i que de manera menys forta.

    Els Estats Units fan campanya per imposar aquestes regles a la resta del món mitjançant els tractats anomenats de “lliure comerç”. Tractats de supremacia econòmica seria una designació més escaient, ja que s'han dissenyat per donar als negocis el domini sobre els estats nominalment democràtics. La política de la DMCA de criminalitzar els programes que se salten la DRM és una de les moltes polítiques injustes que aquests tractats imposen en una àmplia varietat de camps.

    Els Estats Units han imposat el requeriments de la DMCA a Austràlia, Panamà, Colòmbia i Corea del Sud mitjançant acords bilaterals, i a països com Costa Rica a través d'un altre tractat, CAFTA. Obama ha intensificat la campanya amb la proposta de dos nous tractats, el TPP i el TTIP. El TPP imposaria la DMCA, entre molts altres errors, a dotze països de l'Oceà Pacífic. La TTIP imposaria restriccions similars a Europa.

    Fins i tot el World Wide Web Consortium ha caigut sota l'ombra de la indústria del copyright; està a punt d'aprovar un sistema DRM com a part oficial de les especificacions web.

  • El programari no lliure tendeix a tenir funcions abusives de molts tipus, que porten a la conclusió que mai no pots confiar en un programa no lliure. Hem d'insistir en el programari lliure, i rebutjar els programes no lliures.

    Microsoft va admetre que havia afegit una porta del darrere al Windows Vista. Microsoft pot utilitzar-la per forçar la instal·lació d'“actualitzacions” de programari, fins i tot quan els usuaris les considerin “passatitzacions,”. També pot ordenar a totes les màquines que corren amb Vista rebutjar l'execució de cert controlador de dispositiu. El principal propòsit de Vista era imposar restriccions DRM que els usuaris no poden eludir.

  • Una de les idees d'aquest conte no es va proposar a la realitat fins al 2002: que l'FBI i Microsoft guardin les contrasenyes d'administrador del sistema dels ordenadors personals, sense permetre que els usuaris les tinguin.

    El que van proposar aquest esquema van donar a les versions primerenques noms com “computació segura” i “Palladium”, però en la denominació més estesa últimament, s'anomena “arrencada segura”.

    El que Microsoft guarda no és exactament la contrasenya en el sentit tradicional; ni tan sols ningú la tecleja en un terminal. Es tracta d'una signatura i una clau d'encriptació que correspon a una segona clau desada al vostre ordinador. Això permet a Microsoft, i potencialment als llocs web que cooperen amb Microsoft, tenir el control final sobre allò que l'usuari pot fer en el seu propi ordinador. Probablement Microsoft utilitzarà aquest control en nom de l'FBI quan se li demani: ja ara informa a l'Agència National de Seguretat dels errors de seguretat de Windows per a què els exploti.

    L'arrencada segura es pot implementar de manera que permeti a l'usuari especificar la clau de signatura i decidir quin programari signar. A la pràctica, els PCs dissenyats per a Windows 10 només porten la clau de Microsoft, i si el propietari de la màquina pot instal·lar algun altre sistema (com ara GNU/Linux) ho fa sota el control de Microsoft. Anomenem a això arrancada restringida.

  • El 1997, quan es va escriure aquest relat, la SPA es dedicava a amenaçar els petits proveïdors de serveis d'Internet (ISPs), exigint-los que permetessin que la SPA supervisés tots els usuaris. La majoria d'aquests proveïdors van cedir davant les amenaces perquè no es podien permetre enfrontar-se judicialment a això. Un proveïdor de serveis d'Internet, Community ConneXion, a Oakland (Califòrnia), es va negar a cedir a les pressions i va ser demandat. Posteriorment la SPA va retirar la demanda, però va aconseguir la llei DMCA, que els donà el poder que cercaven.

    La SPA, que de fet és la sigla de la Software Publisher's Association, ha estat substituïda en aquest paper de tipus policial per la BSA (Busines Software Alliance). Oficialment, avui per avui no és un cos policial, però a la pràctica actua com si ho fos. Mitjançant mètodes que recorden els de l'antiga Unió Soviètica, convida la gent a informar sobre els companys de feina i els amics. El 2001 la BSA va promoure una campanya de terror a l'Argentina que amenaçava amb indirectes la gent que compartia programari dient-los que serien violats a la presó.

  • Les polítiques de seguretat universitàries descrites al relat no són imaginàries. Per exemple, els ordinadors d'una de les universitats de l'àrea de Chicago mostren aquest missatge quan l'usuari obre una sessió:

    "Només els usuaris autoritzats poden fer servir aquest sistema. Les activitats dels usuaris que facin servir aquest sistema informàtic sense autorització o extralimitant-se en les seves funcions podran ser supervisades i registrades pel personal de sistemes. Durant la supervisió dels usuaris que facin un ús indegut del sistema o durant el manteniment dels sistemes, també es poden supervisar les activitats dels usuaris autoritzats. La persona que faci servir aquest sistema accepta explícitament aquesta supervisió i queda advertida que, si en la supervisió apareixen indicis d'activitats il·legals o d'incompliment de la normativa universitària, el personal de sistemes podrà aportar aquestes proves a les autoritats universitàries o a les forces de seguretat".

    Aquesta és una interpretació interessant de la Quarta esmena de la Constitució dels EUA: obligar els usuaris a renunciar, per endavant, als drets que s'hi reconeixen.

Males notícies

La batalla per dret a llegir ja ha començat. L'enemic s'ha organitzat, i nosaltres no, de manera que avança en contra nostra.

Els llibres electrònics comercials d'avui dia vulneren les llibertats tradicionals dels lectors. El lector de llibres electrònics d'Amazon, que jo anomeno Amazon Swindle perquè està dissenyat per estafar al lectors suprimint les seves llibertats tradicionals, corre sobre un programari amb una sèrie de funcionalitats orwellianes demostrades. Qualsevol d'elles és suficient per rebutjar completament el producte:

  • Espia to el que fa l'usuari: informa sobre quin llibre està llegint, i a quina pàgina es troba, i sobre quan subratlla text i qualsevol nota que introdueixi.

  • Incorpora DRM, amb la intenció d'impedir als usuaris compartir còpies.

  • Té una porta del darrere amb la qual Amazon pot esborrar remotament qualsevol llibre. L'any 2009 va esborrar milers de còpies de 1984, de George Orwell.

  • Per si tot això no fos prou orwellià, hi ha una porta del darrere universal amb la qual Amazon pot canviar remotament el programari, i introduir qualsevol altra funcionalitat repugnant.

La distribució de llibres electrònics d'Amazon també és opressiva. Identifica l'usuari i registra quins llibres obté. Requereix a més als usuaris acceptar un contracte antisocial pel qual no podran compartir còpies amb altres. La meva consciència em diu que, si hagués acceptat un contracte així, el mal menor seria ignorar-lo i compartir còpies igualment. No obstant, per ser completament honestos, no hauríem d'acceptar-lo prèviament.

Si volem aturar les males notícies i produir-ne de bones, necessitem organitzar-nos i lluitar. La campanya de la FSF Defective by Design ha començat. Subscriviu-vos a la llista de correu de la campanya per donar un cop de mà. I uniu-vos a la FSF per ajudar-nos a finançar les nostres activitats.

Referències

  • El Llibre Blanc del govern: Information Infrastructure Task Force, Intellectual Property [sic] and the National Information Infrastructure: The Report of the Working Group on Intellectual Property Rights (1995).
  • Una explicació del Llibre Blanc: The Copyright Grab, Pamela Samuelson, Wired, 1 de gener de 1996
  • Sold Out, James Boyle, New York Times, 31 de març de 1996
  • Public Data or Private Data, Washington Post, 4 de novembre de 1996.
  • Union for the Public Domain—una entitat que té com a objectiu frenar i invertir l'ampliació desmesurada del poder del copyright i de les patents.

Aquest assaig s'ha publicat al llibre Free Software, Free Society: The Selected Essays of Richard M. Stallman.