English [en]   català [ca]   Česky [cs]   Deutsch [de]   español [es]   suomi [fi]   français [fr]   עברית [he]   hrvatski [hr]   Bahasa Indonesia [id]   Nederlands [nl]   polski [pl]   português do Brasil [pt-br]   русский [ru]   српски [sr]   தமிழ் [ta]   Türkçe [tr]   简体中文 [zh-cn]   繁體中文 [zh-tw]  

Meet the GNU contributors in person at the GNU Hackers' Meeting!

The 8th GNU Hackers' Meeting takes place in Munich, Germany from 15–17 August 2014. It spans three days, and comprises talks about new GNU programs, status of the GNU system and news from the free software community.

Register now to secure your place.

Aquesta pàgina és la traducció d'una pàgina original en anglès.

Per què el programari hauria de ser lliure

per Richard Stallman

Introducció

L'existència del programari inevitablement fa sorgir la pregunta de com s'han de prendre les decisions sobre aquest. Per exemple, suposa que un individu que te una còpia d'un programa se'n troba un altre que en voldria una còpia. És possible per a ells copiar el programa; què hauria de decidir si això es fa? Els individus involucrats? O una altra part, anomenada el ”propietari”?

Els desenvolupadors de programari plantegen habitualment aquestes qüestions sota l'assumpció que el criteri per a la resposta és maximitzar el benefici del desenvolupador. El poder polític dels negocis ha portat a l'adopció governamental d'aquest criteri junt amb la resposta proposada pels desenvolupadors: que el programa té un propietari, normalment una corporació associada amb el seu desenvolupament.

M'agradaria considerar la mateixa pregunta utilitzant un criteri diferent: la prosperitat i llibertat del públic en general.

Aquesta resposta no la pot decidir la llei actual —la llei s'hauria de conformar a l'ètica, no a l'inrevés. Tampoc les pràctiques actuals responen a aquesta pregunta, tot i que poden suggerir possibles respostes. L'única manera de jutjar és veure a qui s'ajuda i a qui es perjudica en reconèixer propietaris de programari, perquè, i quant. En altres paraules, hauríem de dur a terme un anàlisi de costos i beneficis per a l'interès de la societat com un tot, prenent nota de la llibertat individual i de la producció de bens materials.

En aquest assaig, descriuré els efectes de que hi hagi propietaris, i mostraré que els resultats són empobridors. La meva conclusió és que els programadors tenim el deure d'encoratjar els altres a compartir, redistribuir, estudiar, i millorar el programari que escrivim: en altres paraules, a escriure programari “lliure“.(1)

Com justifiquen els propietaris el seu poder

Aquells que es beneficien del sistema actual en que els programes són de propietat ofereixen dos arguments per a defensar el seu clam de posseir programes: l'argument emocional i l'argument econòmic.

L'argument emocional va així: “He suat, he posat el meu cor, la meva ànima en aquest programa. Ve de mi, és meu!”

Aquest argument no requereix d'una refutació seriosa. El sentiment de lligam és una cosa que els programadors poden cultivar quan els vingui de gust; no és inevitable. Considera, per exemple, que voluntariosament que, el mateix programador, signa la cessió de tots els drets a una gran empresa per un sou; el lligam emocional s'esvaeix misteriosament. En contrast, considera els grans artistes i artesans de l'època medieval, que no van ni firmar amb el seu nom la seva feina. Per a ells, el nom de l'artista no era important. El que importava era que es fes la feina —i el propòsit al que servia. Aquesta visió va prevaldre durant centenars d'anys.

L'argument econòmic fa així: “Em vull fer ric (normalment descrit inadequadament com ‘guanyar-me la vida‘), i si no em deixes fer-me ric programant, aleshores no programaré. Tothom és com jo, o sigui que ningú programarà mai. I aleshores estaràs encallat sense absolutament cap programa!” Aquesta amenaça se sol emmascarar de consell amistós des de la saviesa.

Explicaré més endavant perquè aquesta amenaça és un bluf. Primer vull abordar una assumpció implícita que és més visible en una altra formulació de l'argument.

Aquesta formulació comença comparant la utilitat social d'un programa de caràcter propietari enfront de que no hi hagi cap programa, i aleshores conclou que el desenvolupament de programari de caràcter propietari és, globalment, beneficiós, i s'hauria d'encoratjar. La fal·làcia aquí ve de comparar només dues situacions —programari de caràcter propietari confrontat a cap programa— i assumint que no hi ha altres possibilitats.

Donat un sistema de copyright de programari, el desenvolupament de programari sol estar lligat a l'existència d'un propietari que controla l'ús d'aquest programari. Mentre existeixi aquest lligam, estarem sovint confrontats a l'elecció entre el programari de caràcter propietari o res. De totes maneres, aquest lligam no és inherent o inevitable; és una conseqüència de la decisió social/legal específica que estem qüestionant: la decisió de que hi hagi propietaris. Formular l'elecció com si fos entre el programari de caràcter propietari i que no hi hagi programari és una petició de principi.

L'argument en contra de que hi hagi propietaris

La pregunta a formular-nos és, “El desenvolupament de programari hauria d'estar lligat a l'existència de propietaris per a restringir-ne el seu ús?”

Per a decidir això, hem de jutjar l'efecte social d'ambdues activitats independentment: l'efecte de desenvolupar programari (siguin quins siguin els termes de la seva distribució), i l'efecte de restringir-ne l'ús (assumint que el programari ha estat desenvolupat). Si una d'aquestes activitats és beneficiosa i l'altra és perjudicial, faríem millor deixant estar el lligam i fent només la beneficiosa.

Plantejant-ho d'una altra manera, si restringint la distribució d'un programa ja desenvolupat es perjudica a la societat en general, aleshores el desenvolupador de programari ètic rebutjarà l'opció de fer-ho.

Per a determinar l'efecte de restringir el compartir programari, hem de comparar el valor per a la societat d'un programa restringit (i.e., de caràcter propietari) amb el del mateix programa, disponible per a tothom. Això significa comparar dos mons possibles.

Aquest anàlisi també aborda el contraargument simplista que s'ha fet de vegades de que “el benefici al veí o veïna en donar-li una còpia d'un programa es cancel·la amb el perjudici fet al propietari.” Aquest contraargument assumeix que el perjudici i el benefici són iguals en magnitud. L'anàlisi inclou comparar aquestes magnituds, i mostra que el benefici és molt més gran.

Per a dilucidar aquest argument, apliquem-lo a una altra àrea: la construcció de carreteres.

Seria possible construir totes les carreteres amb peatges. Això comportaria tenir barreres de peatge a totes les cantonades. Un sistema així suposaria un gran incentiu a millorar les carreteres. També tindria la virtut de fer que els usuaris de qualsevol carretera paguessin per aquella carretera. De totes maneres una barrera de peatge és una obstrucció artificiosa per a una conducció planera -artificiosa, perquè no és una conseqüència del funcionament de les carreteres ni dels cotxes.

Comparant les carreteres lliures i les carreteres de peatge segons la seva utilitat, trobem que (sent tota la resta igual) les carreteres sense barreres de peatge són més barates de construir, és més fàcil conduir-hi, són més segures, i més eficients per a usar.(2) En un país pobre, els peatges poden posar les carreteres fora de l'abast de molts ciutadans. Les carreteres sense peatges, doncs, ofereixen major benefici per a la societat a menor cost; són preferibles per a la societat. Per tant, la societat hauria d'escollir finançar les carreteres d'una altra manera, no per mitjà de peatges. L'ús de les carreteres, un cop construïdes, hauria de ser gratuït.

Quan els defensors dels peatges els proposen com a merament una manera d'aconseguir fons, distorsionen l'elecció possible. Els peatges aconsegueixen fons, però fan alguna cosa més també: en efecte, degraden la carretera. La carretera amb peatge no és tan bona com la carretera sense; donar-nos més carreteres o carreteres tècnicament superiors pot no ser una millora si això significa substituir carreteres gratuïtes per carreteres amb peatge.

Evidentment, la construcció d'una carretera lliure de peatges costa diners, que el públic ha de pagar d'alguna manera. De totes maneres, això no implica inevitablement barreres de peatge. Els que en qualsevol cas hem de pagar obtindrem un major benefici pels nostres diners comprant una carretera lliure de peatge.

No estic dient que una carretera amb peatge sigui pitjor que que no hi hagi carretera. Això seria cert si el peatge fos tan alt que gairebé ningú fes servir la carretera -però això seria una política poc versemblant per a una recaptadora de peatge. De tota manera, mentre les barreres de peatge causin costos i inconvenients significatius, és millor aconseguir fons d'una forma menys obstructiva.

Per a aplicar el mateix argument al desenvolupament de programari, ara mostraré que tenir "barreres de peatge" per a programes útils li costa car a la societat: fa els programes més cars de construir, més cars de distribuir, i menys satisfactoris i eficients en el seu us. Se seguirà que la construcció de programes s'hauria d'encoratjar d'una altra manera. Aleshores continuaré explicant altres mètodes per a encoratjar i (fins al punt necessari) finançar el desenvolupament de programari.

El mal fet obstruint el programari

Considera per un moment que un programa ha estat desenvolupat, i tots els pagaments necessaris per al seu desenvolupament s'han fet; ara la societat ha d'escollir si el fa de caràcter propietari o permet compartir-lo i usar-lo lliurement. Assumeix que l'existència del programa i la seva disponibilitat és una cosa desitjable.(3)

Les restriccions en la distribució i la modificació del programa no en poden facilitar l'ús. Només poden interferir-hi. O sigui que l'efecte només pot ser negatiu. Però quant? I de quina manera?

D'una obstrucció així en vénen tres nivells diferents de dany:

Cada nivell de dany material comporta una forma de dany psicosocial. Això fa referència a l'efecte que les decisions de la gent tenen en els seus sentiments, actituds i predisposicions subseqüents. Aquests canvis en la manera de pensar de la gent tindran un efecte en les seves relacions amb els seus conciutadans, i poden tenir conseqüències materials.

Els tres nivells de dany material perjudiquen part del valor que el programa podria aportar, però no el redueixen a zero. Si malgasten gairebé tot el valor del programa, aleshores escriure el programa perjudica a la societat degut a tot l'esforç que s'ha perdut en escriure el programa. Es pot argumentar que un programa que serveix per a vendre ha de produir algun benefici directe net.

De tota manera, prenent nota del dany psicosocial concomitant, no hi ha límit al dany que el desenvolupament de programari de tipus propietari pot fer.

Obstruint l'ús dels programes

El primer nivell de dany impedeix el simple ús d'un programa. Una còpia d'un programa té un cost marginal pràcticament zero (i pots pagar aquest cost fent tu mateix la feina), o sigui que en un mercat lliure, tindria un preu pròxim a zero. El preu d'una llicència és un desincentiu significatiu per a utilitzar el programa. Si un programa àmpliament útil és de tipus propietari, molta menys gent el farà servir.

És fàcil mostrar que la contribució total d'un programa a la societat es redueix si se li assigna un propietari. Cada usuari potencial del programa, confrontat amb la necessitat de pagar per utilitzar-lo, pot escollir pagar, o pot desestimar utilitzar el programa. Quan un usuari escull pagar. Quan un usuari escull pagar, això és una transferència de riquesa de suma zero entre dues parts. Però cada cop que algú escull desestimar utilitzar el programa, això perjudica aquesta persona sense beneficiar ningú. La suma de números negatius i zeros és negativa.

Però això no redueix la quantitat de feina que porta desenvolupar el programa. Com a resultat, l'eficiència del procés sencer, en satisfacció d'usuari final per hora de treball, es redueix.

Això reflexa una diferència crucial entre còpies de programes i cotxes, cadires, o sandvitxos. No hi ha cap màquina de copies per a objectes materials fora de la ciència ficció. Però els programes són fàcils de copiar; qualsevol pot produir tantes còpies com vulgui, amb molt poc esforç. Això no és cert per als objectes materials perquè la matèria es conserva; cada còpia s'ha de construir a partir de matèries primeres de la mateixa manera que es va construir la primera còpia.

Amb els objectes materials, una desmotivació per a utilitzar-los té sentit, perquè que es comprin menys objectes significa que es necessiten menys matèries primeres i menys feina per a fer-los. És cert que normalment hi ha un cost inicial, un cost de desenvolupament, que es reparteix per a tota la producció. Però mentre el cost marginal de producció és significatiu, afegir la part proporcional del cost de desenvolupament no aporta una diferència qualitativa. I no es requereixen restriccions a la llibertat dels usuaris corrents.

De tota manera, imposar un preu a una cosa que seria gratuïta és un canvi qualitatiu. Una taxa imposada centralitzadament per a la distribució es converteix en un poderós desmotivador.

És més, la producció central tal i com es practica avui en dia és ineficient fins i tot com a mitja per a distribuir copies de programari. Aquest sistema inclou l'embalatge de discs o cintes en envoltoris superflus, trameses de grans quantitats d'aquests al voltant del món, i emmagatzematge dels mateixos per a la seva venda. Aquest cost es presenta com el preu de fer negocis; en realitat, és part del malbaratament provocat pel fet de que hi hagi propietaris.

Danyant la cohesió social

Suposa que tant tu com el teu veí trobaríeu útil executar un cert programa. Amb certa preocupació ètica vers el teu veí, hauries de sentir que un bon maneig de la situació us permetrà a tots dos utilitzar-lo. Una proposta que permetés que només un dels dos utilitzi els el programa, mentre limita a l'altre, és fragmentador; ni tu ni el teu veí no l'hauríeu de trobar acceptable.

Firmar una llicència d'acord sobre programari típica significa trair el teu veí: “Prometo privar el meu veí d'aquest programa per tal de tenir-ne una còpia per a mi.” La gent que pren aquestes eleccions senten una pressió psicològica interna a justificar-se, degradant la importància d'ajudar els propis veïns -en conseqüència l'esperit públic sofreix. Aquest és un dany psicològic associat al dany material de desencoratjar l'us del programa.

Molts usuaris reconeixen inconscientment el mal de refusar compartir, o sigui que decideixen ignorar les llicències i les lleis, i compartir programes malgrat tot. Però sovint se senten culpables fent això. Saben que han de trencar les lleis per a ser bons veïns, però segueixen considerant les lleis com una autoritat, i conclouen que ser un bon veí (que ho són) és lleig o vergonyós. Això també és un tipus de dany psicosocial, però hom pot escapar-se'n decidint que aquestes llicències i lleis no tenen força moral.

Els programadors també pateixen danys psicosocials sabent que molts usuaris no podran utilitzar la seva feina. Això porta a una actitud de cinisme o negació. Un programador pot descriure entusiasmat la feina que ell troba tècnicament excitant; aleshores quan se li pregunta, "Podré utilitzar-la?", la seva cara cau, i admet que la resposta és que no. Per a evitar sentir-se desmotivat, o bé ignora aquest fet la major part del temps o bé adopta una postura cínica dissenyada per a minimitzar la importància que això té.

Des de l'època del Reagan, la més gran mancança als Estats Units no és la innovació tècnica, sinó la voluntat de treballar plegats pel bé del públic. No té sentit encoratjar el primer a expenses del segon.

Obstruint l'adaptació personal dels programes

El segon nivell de dany material és la impossibilitat d'adaptar programes. La fàcil modificació del programari és un dels grans avantatges respecte tecnologies més velles. Però molt del programari comercial disponible no està disponible per a ser modificat, fins i tot després de comprar-lo. Està disponible per a que l'agafis o el deixis, com a caixa negra —això és tot.

Un programa que puguis executar consisteix en unes sèries de números el significat de les quals és obscur. Ningú, ni tan sols un bon programador, pot modificar fàcilment els números per a fer que el programa faci una cosa diferent.

Els programadors normalment treballen amb el “codi font” d'un programa, que està escrit en un llenguatge de programació com el Fortran o el C. Aquest utilitza noms per a designar les dades que s'utilitzen i les parts del programa, i representa les operacions amb símbols com ara ‘+’ per la suma i ’-’ per la resta. Està dissenyat per a ajudar els programadors a llegir i canviar els programes. Aquí tens un exemple; un programa per a calcular la distància entre punts en un pla:

     float
     distance (p0, p1)
          struct point p0, p1;
     {
       float xdist = p1.x - p0.x;
       float ydist = p1.y - p0.y;
       return sqrt (xdist * xdist + ydist * ydist);
     }

El que significa exactament aquest codi font no és la qüestió; la qüestió es que sembla àlgebra, i una persona que conegui aquest llenguatge de programació el trobarà clar i entenedor. A continuació, el mateix programa en forma d'executable, a l'ordinador que utilitzava normalment quan vaig escriure això:

     1314258944      -232267772      -231844864      1634862
     1411907592      -231844736      2159150         1420296208
     -234880989      -234879837      -234879966      -232295424
     1644167167      -3214848        1090581031      1962942495
     572518958       -803143692      1314803317

El codi font és útil (al menys en potència) per a qualsevol usuari d'un programa. Però la majoria d'usuaris no poden tenir còpies del codi font. Normalment el codi font per a un programa de tipus propietari el guarda en secret el propietari, no fos cas que algú altre n'aprengués alguna cosa. Els usuaris reben només els fitxers de números incomprensibles que l'ordinador executarà. Això significa que només el propietari del programa pot modificar el programa.

Una amiga em va explicar una vegada que va treballar com a programadora en un banc durant uns sis mesos, escrivint un programa similar a quelcom que estava disponible comercialment. Creia que si hagués pogut aconseguir el codi font d'aquell programa comercialment disponible, l'hauria pogut adaptar fàcilment a les seves necessitats. El banc volia pagar per a això però no li van permetre —el codi font era un secret. O sigui que va haver de fer sis mesos de feina, feina que compta al PNB però que, de fet, va ser un malbaratament.

El laboratori d'Intel·ligència Artificial del MIT (LIA) va rebre una impressora gràfica com a regal de la Xerox pels volts de 1977. Era control·lada per programari lliure al que vam afegir moltes característiques convenients. Per exemple, el programari no notificava l'usuari immediatament en completar una tasca d'impressió. Sempre que la impressora tenia problemes, com un embús de paper o es quedava sense paper, el programari notificaria immediatament a tots els usuaris que tenien tasques d'impressió encuades. Aquestes característiques facilitaven una operativitat planera.

Més tard la Xerox va donar al LIA una impressora nova, més ràpida, una de les primeres impressores làser. La conduïa programari de tipus propietari que s'executava en un ordinador separat dedicat a aquesta tasca, o sigui que no podíem afegir cap de les nostres característiques preferides. Podíem manegar l'enviament d'una notificació quan una tasca d'impressió s'enviava a l'ordinador dedicat, però no quan la tasca s'imprimia realment (i el retard solia ser considerable). No hi havia manera de saber quan la tasca ja estava impresa; només podíem suposar-ho. I no s'informava a ningú quan hi havia un embús de paper, o sigui que la impressora sovint es passava una hora sense ser arreglada.

Els programadors de sistema del LIA érem capaços d'arreglar aquests problemes, probablement tant capaços com els autors originals del programa. La Xerox no tenia interès en arreglar-los, i va optar per prevenir-nos, o sigui que ens vam veure forçats a acceptar els problemes. Mai es van arreglar.

La majoria de bons programadors han experimentat aquesta frustració. El banc podia permetre's d'arreglar el problema escrivint un nom programa des de zero, però un usuari típic, no importa amb quina habilitat, només pot rendir-se.

Rendir-se causa dany psicosocial —a l'esperit d'auto-dependència. És desmoralitzant viure en una casa que no pots reordenar segons les teves necessitats. Porta a la resignació i el desencoratjament, que es pot escampar per a afectar altres aspectes de la pròpia via. La gent que se sent així són infeliços i no fan una bona feina.

Imagina com seria si les receptes s'acaparessin segons el mateix patró que el programari. Podries dir, “Com canvio aquesta recepta per a treure'n la sal?” i el gran xef respondria, “Com goses insultar la meva recepta, el nen del meu cervell i el meu paladar, intentant interferir-hi? No tens judici per canviar la meva recepta i fer-la funcionar bé!”

“Però el meu metge diu que no hauria de menjar sal! Què puc fer? Trauràs tu la sal per mi?”

“Estaria encantat de fer-ho; els meus honoraris són només de 50.000$.” Com que el propietari té el monopoli dels canvis, els honoraris solen ser grans. “De tota manera, ara mateix no tinc temps. Estic ocupat amb una comissió per dissenyar una nova recepta de galetes per a vaixells del Departament de la Marina. Podria estar per tu d'aquí uns dos anys.”

Obstruint el desenvolupament de programari

El tercer nivell de dany material afecta el desenvolupament de programari. El desenvolupament de programari solia ser un procés evolutiu, en el que una persona agafava un programa existent i en reescrivia parts per a una característica nova, i després una altra persona en reescrivia parts per a afegir una altra característica; en alguns casos, això continuava al llarg d'un període de vint anys. Mentrestant, parts del programa podien ser “canibalitzats” per a formar els principis d'un altre programa.

L'existència de propietaris evita aquest tipus d'evolució, fent necessari que es comenci de nou quan es desenvolupa un programa. També evita que els nous practicants estudiïn programes existents per a aprendre tècniques útils o fins i tot com es poden estructurar els programes grans.

Els propietaris també obstrueixen l'educació. He conegut alumnes brillants de ciències de la computació que mai havien vist el codi font d'un programa gran. Poden ser bons escrivint petits programes, però no poden començar a aprendre les diferents habilitats necessàries per a escriure'n de grans si no poden veure com ho han fet els altres.

En un camp intel·lectual, hom pot assolir grans altures pujant a les espatlles d'altres. Però això ja no se sol permetre generalment en el camp del programari —només pots pujar a les espatlles de la resta de gent de la teva mateixa companyia.

El dany psicosocial associat afecta l'esperit de cooperació científica, que solia ser tan fort que els científics cooperaven fins i tot quan els seus respectius països estaven en guerra. Amb aquest esperit, oceanògrafs japonesos abandonant el seu laboratori en una illa del Pacífic van preservar curosament la seva feina pels Marines invasors d'EE.UU., i van deixar una nota demanant-los que la cuidessin bé.

l conflicte pels beneficis ha destruït el que el conflicte internacional havia salvat. Avui en dia científics de molts camps no publiquen prou en els seus articles per a permetre a d'altres replicar l'experiment. Publiquen només el suficient per a que els lectors es meravellin de quant que van ser capaços de fer. Això és realment cert en ciències de la informàtica, on el codi font pels programes dels que s'informa és generalment secret.

No importa com es restringeixi el compartir

He estat discutint els efectes d'evitar que la gent copiï, canviï, i munti sobre un programa. No he especificat com es du a terme aquesta obstrucció, perquè això no afecta la conclusió. Tant si es fa amb protecció de còpia, o copyright, o llicències, o encriptació, o targetes ROM, o números de sèrie de maquinari, si aconsegueix evitar-ne l'ús, causa dany.

Els usuaris consideren alguns d'aquests mètodes més odiosos que altres. Suggereixo que els mètodes més odiats són aquells que acompleixen el seu objectiu.

El programari hauria de ser lliure

He mostrat com la propietat d'un programa —el poder per a restringir-ne els canvis i les còpies— és obstructiu. Els seus efectes negatius estan estesos i són importants. En segueix que la societat no hauria de tenir propietaris de programes.

Una altra manera d'entendre això és que la societat necessita programari lliure, i el programari de tipus propietari n'és un pobre substitut. Encoratjant el substitut no és una manera racional d'obtenir el que volem.

El Vaclav Havel ens ha aconsellat que “Treballeu per alguna cosa perquè sigui bona, no només perquè suporta una oportunitat per a reeixir.” Un negoci de fer programari de tipus propietari suporta una oportunitat per a reeixir en els seus propis termes estrets, però no és el que és bo per a la societat.

Perquè la gent desenvoluparà programari

Si eliminem el copyright com un mitja per a encoratjar la gent a desenvolupar programari, d'entrada es desenvoluparà menys programari, però aquest programari serà més útil. No està clar si el total de satisfacció de l'usuari final serà menor; però si ho és, o si volem incrementar-lo d'alguna manera, hi ha altres vies per a encoratjar el desenvolupament, així com hi ha maneres més enllà dels peatges per a recaptar diners pels carrers. Abans de parlar de com es pot fer, primer vull qüestionar quanta motivació artificial és realment necessària.

Programar és divertit

Hi ha algunes línies de feines on pocs entrarien si no fos pels diners; la construcció de carreteres, per exemple. Hi altres camps d'estudi i art on hi ha poques possibilitats de fer-se ric, on la gent entra per la seva fascinació o pel valor que perceben que té per a la societat. Els exemples inclouen la lògica matemàtica, la música clàssica i l'arqueologia; i l'organització política entre els treballadors. La gent competeix, més tristament que amarga, per les poques posicions pagades disponibles, cap de les quals està gaire ben pagada. Poden, fins i tot, pagar per l'oportunitat de treballar en el camp, si s'ho poden permetre.

Un camp així pot transformar-se de la nit al dia si comença a oferir la possibilitat de fer-se ric. Quan un treballador es fa ric, els altres demanen la mateixa oportunitat. Aviat tots poden demanar grans sumes de diners per fer el que acostumaven a fer per plaer. Quan passen un parell d'anys, tothom connectat amb el camp es riu la idea de que es faria feina en el camp sense grans compensacions econòmiques. Recomanaran als planificadors socials per a assegurar que aquestes compensacions són possibles, prescriure privilegis especials, poders, i monopolis tant com sigui necessari per a fer-ho.

Aquest canvi es va produir en el camp de la programació d'ordinadors a la dècada de 1980. Als anys 70, hi havia articles sobre “addicció als ordinadors”: els usuaris s'anaven connectant a la xarxa i tenien hàbits de cent dòlars a la setmana. En general es comprenia que la gent acostumés a estimar prou la programació per a trencar matrimonis. Avui, s'entén en general que ningú programarà excepte a canvi d'una paga alta. La gent ha oblidat el que sabien llavors.

Quan és cert en un moment donat que la majoria de la gent treballarà en un cert camp només per una paga alta, no necessàriament seguirà sent cert. La dinàmica del canvi pot funcionar a l'inrevés, si la societat proporciona un ímpetu. Si descartem la possibilitat d'una gran riquesa, aleshores al cap d'una mica, quan la gent hagi reajustat les seves actituds, tornaran a estar entusiasmats de treballar en el camp per la joia de dur-ho a terme.

La pregunta, “Com podem pagar els programadors?” es converteix en una pregunta més fàcil quan ens adonem que no és qüestió de pagar-los una fortuna. És més fàcil pagar-los de manera que merament s'hi guanyin la vida.

Finançant el programari lliure

Les institucions que paguin els programadors no tenen perquè ser cases de programari. Moltes altres institucions que poden fer això ja existeixen.

Els fabricants de maquinari troben essencial donar suport al desenvolupament de programari fins i tot si no poden controlar l'ús del programari. Al 1970, la majoria del seu programari era lliure perquè no havien considerat restringir-lo. Avui, el seu desig creixent d'unir-se a consorcis mostra que s'han adonat que posseir el programari no és el que realment és important per a ells.

Les universitats condueixen molts projectes de programació. Avui dia sovint venen els resultats, però als anys 70 no ho feien. Hi ha algun dubte de que les universitats desenvoluparien programari lliure si no se'ls permetés vendre programari? Aquests projectes es podrien mantenir amb els mateixos contractes i beques governamentals que avui mantenen el desenvolupament de programari de tipus propietari.

És comú avui en dia pels investigadors de les universitats aconseguir beques per a desenvolupar un sistema, desenvolupar-lo gairebé fins a completar-lo i dir-li a això “acabat”, i aleshores començar empreses on realment acaben el projecte i el fan utilitzable. De vegades declaren les versions no acabades “lliures”; si són completament corruptes, enlloc d'això aconsegueixen una llicència exclusiva de la universitat. Això no és cap secret; és obertament admès per tothom implicat. Fins i tot si els investigadors no fossin exposats a la temptació de fer aquestes coses, encara farien la seva recerca.

Els programadors que escriuen programari lliure es poden guanyar la vida venent serveis relacionats amb el programari. Jo he estat contractat per a portar el compilador de C de GNU a nou maquinari, i per a fer extensions d'interfície d'usuari per a GNU Emacs. (Ofereixo aquestes millores al públic un cop fetes.) També dono classes per les que em paguen.

No estic sol treballant així; ara hi ha una empresa exitosa i en creixement que no fa cap altre tipus de feina. Diverses altres empreses també proporcionen suport comercial per al programari lliure del sistema GNU. Aquest és el principi de la indústria independent de suport al programari —una indústria que podria esdevenir bastant gran si el programari lliure esdevé prevalent. Proporciona als usuaris una opció generalment no disponible per al programari de tipus propietari, exceptuant els molt rics.

Noves institucions com la Free Software Foundation també poden finançar programadors. La majoria dels fons de la Fundació venen d'usuaris que compren cintes per correu. El programari en les cintes és lliure, el que significa que tots els usuaris tenen llibertat per copiar-lo i canviar-lo, però molts paguen de tota manera per aconseguir còpies. (Recorda que “programari lliure” es refereix a la llibertat, no al preu.) Molts usuaris que ja tenen una còpia encarreguen cintes com a mètode per fer una contribució que senten que mereixem. La Fundació també rep donacions considerables de fabricants d'ordinadors.

La Free Software Foundation és una entitat benèfica, i els seus ingressos es gasten en contractar tants programadors com és possible. Si s'hagués estructurat com un negoci, distribuint el mateix programari al públic per la mateixa taxa, ara proveiria d'una molt bona vida al seu fundador.

Com que la Fundació és una entitat benèfica, sovint els programadors treballen per la Fundació per la meitat del que podrien guanyar en un altre lloc. Ho fan perquè estem lliures de burocràcia, i perquè se senten satisfets de saber que la seva feina no serà d'ús obstruït. Sobretot, ho fan perquè programar és divertit. A més a més, molts voluntaris han escrit molts programes útils per a nosaltres. (Fins i tot escriptors tècnics han començat a presentar-se voluntaris.)

Això confirma que la programació es troba entre els camps més fascinants de tots, junt amb la música i l'art. No hem de témer que ningú vulgui programar.

Què deuen els usuaris als desenvolupadors?

Hi ha un bon motiu pel que els usuaris de programari haurien de sentir una obligació moral a contribuir al seu suport. Els desenvolupadors de programari lliure contribueixen a les activitats dels usuaris, i alhora és just i de l'interès a llarg termini dels usuaris donar-los fons per a continuar.

Però, això no s'aplica als desenvolupador de programari de tipus propietari, ja que l'obstruccionisme mereix un càstig més que una recompensa.

Tenim doncs una paradoxa: el desenvolupador de programari útil té dret al suport dels usuaris, però qualsevol intent de convertir aquesta obligació moral en una exigència destrueix la base de l'obligació. Un desenvolupador pot o bé merèixer una recompensa o bé demanar-la, però no ambdues coses.

Crec que un desenvolupador ètic confrontat a aquesta paradoxa ha d'actuar per a merèixer la recompensa, però també hauria d'instar els usuaris a fer donacions voluntàries. Eventualment els usuaris aprendran a donar suport als desenvolupadors sense coerció, igual com han après a donar suport a les emissores de ràdio i televisió públiques.

Què és la productivitat del programari?

Si el programari fos lliure, encara hi hauria programadors, però potser menys. Seria això dolent per a la societat?

No necessàriament. Avui les nacions avançades tenen menys grangers que al 1900, però no creiem que això sigui dolent per a la societat, perquè els pocs que hi ha envien més menjar als consumidors que els molts que hi havia. D'això en diem productivitat millorada. El programari lliure requeriria molts menys programadors per a satisfer la demanda, degut a la productivitat augmentada de programari en tots els nivells.

Aquells que objecten a la cooperació advertint que resultaria en la contractació de menys programadors en realitat estan objectant a la productivitat incrementada. Però aquesta mateixa gent també sol acceptar l'estesa creença de que la indústria del programari necessita incrementar la productivitat. Com és això?

“Productivitat del programari” pot significar dues coses diferents: la productivitat global de tot el desenvolupament de programari, o la productivitat de projectes individuals. La productivitat global és el que la societat voldria millorar, i la manera més directa de fer-ho és eliminar els obstacles artificials a la cooperació que la redueixen. Però els investigadors que estudien el camp de la “productivitat de programari” es centren només en el segon, limitat, sentit del terme, on la millora requereix d'avenços tecnològics difícils.

És inevitable la competitivitat?

És inevitable que la gent intenti competir, per sobrepassar els seus rivals en la societat? Potser ho és. Però la competició en si mateixa no és perjudicial; el que és perjudicial és el combat.

Hi ha moltes maneres de competir. La competició pot consistir en intentar aconseguir encara més, per a superar els que altres han fet. Per exemple, en els vells temps, hi havia competició entre els mags de la programació -competició per a veure qui podia fer que l'ordinador fes la cosa més sorprenent, o per qui podia fer el programa més curt o més ràpid per una tasca donada. Aquest tipus de competició pot beneficiar tothom, sempre que es mantingui l'esperit esportiu.

La competició constructiva és prou competitiva per a motivar la gent a grans esforços. Una sèrie de persones estan competint per a ser els primers que hagin visitat tots els països de la Terra; alguns fins i tot gasten fortunes intentant fer això. Però no subornar els capitans dels vaixells per a que desembarquin els seus rivals en illes desertes. Estan satisfets deixant que guanyi el millor.

La competició es converteix en combat quan els competidors comencen a destorbar-se mútuament enlloc d'avançar pel seu compte —quan “Deixem que guanyi el millor” es converteix en “Deixeu-me guanyar, sigui el millor o no.” El programari de tipus propietari es perjudicial, no perquè sigui una forma de competició, sinó perquè és una forma de combat entre ciutadans de la nostra societat.

La competició en els negocis no és necessàriament un combat. Per exemple, quan dues botigues de queviures competeixen, el seu esforç és només per a millorar les seves pròpies operacions, no per a sabotejar el rival. Però això no demostra un compromís especial per l'ètica dels negocis; més aviat, hi ha poc marge per al combat en aquesta línia de negocis a part de la violència física. No totes les àrees dels negocis comparteixen aquesta característica. Retenir informació que podria ajudar a tothom a avançar és una forma de combat.

La ideologia dels negocis no prepara la gent per a resistir la temptació de convertir la competició en combat. Algunes formes de combat han estat prohibides amb lleis anti-trust, lleis de veracitat de la publicitat, i d'altres, però enlloc de generalitzar això en un rebuig per principis del combat en general, els executius inventen altres formes de combat que no estan específicament prohibides. Els recursos de la societat estan sent malbaratats en l'equivalent econòmic d'una guerra civil entre faccions.

“Perquè no et trasllades a Rússia?”

Als Estats Units, qualsevol defensor d'una cosa que no sigui la forma més extrema d'egoisme i laissez-faire ha sentit sovint aquesta acusació. Per exemple, està uniformement en contra els qui donen suport a un sistema sanitari públic, com el que es troba en totes les altres nacions industrialitzades del món lliure. Està uniformement en contra els defensors del suport públic a les arts, també universal en les nacions avançades. La idea de que els ciutadans tinguin cap obligació envers el bé públic s'identifica a Amèrica amb el comunisme. Però com són de similars aquestes idees?

El comunisme tal com es practicava a la Unió Soviètica era un sistema de control central el el que tota activitat estava reglamentada, suposadament pel bé comú, però en realitat pel benefici dels membres del partit comunista. I on els equipaments de còpia estaven estretament vigilats per prevenir les còpies il·legals.

El sistema americà de copyright de programari exerceix un control central sobre la distribució d'un programa, i vigila els equipaments de còpia amb esquemes automàtics de protecció de còpia per prevenir les còpies il·legals.

En contrast, jo estic treballant per a construir un sistema on la gent és lliure de decidir les pròpies accions; en particular, lliures d'ajudar els seus veïns, i lliures per alterar i millorar les eines que utilitzen en les seves vides diàries. Un sistema basat en la cooperació voluntària i en la descentralització.

O sigui, que si hem de jutjar els punts de vista segons les seves similituds amb el comunisme Rus, són els propietaris de programari els que són comunistes.

La qüestió de les premisses

Assumeixo en aquest article que un usuari de programari no és menys important que un autor, o fins i tot que algú que dona feina a un autor. En altres paraules, els seus interessos i necessitats tenen un pes igual, quan decidim quin curs és millor prendre.

Aquesta premissa no està universalment acceptada. Molts mantenen que qui dóna feina a un autor és fonamentalment més important que ningú més. Diuen, per exemple, que el propòsit de tenir propietaris de programari és donar a qui dóna feina a l'autor l'avantatge que mereix —en detriment de com pugui això afectar al públic.

No serveix de res intentar demostrar o contradir aquestes premisses. Les demostracions requereixen premisses compartides O sigui que la major part del que tinc per a dir s'adreça només als qui comparteixen les premisses que faig servir, o almenys als que estiguin interessats en quines en són les conseqüències. Per aquells que creuen que els propietaris són més importants que ningú més, aquest article és simplement irrellevant.

Però perquè un gran número d'americans haurien d'acceptar una premisa que eleva en importància certes persones sobre la resta? En part per la creença en que aquesta premisa és part de la tradició legal de la societat americana. Algunes persones senten que dubtar de la premisa significa desafiar la base de la societat.

És important que aquesta gent sàpiga que aquesta premisa no és part de la nostra tradició legal. Mai ho ha estat.

Així, la Constitució diu que el propòsit del copyright és “promoure el progrés de la ciència i les arts útils.” El Tribunal Suprem ha elaborat aquest punt, declarant en el cas de la Fox Film contra Doyal que “L'únic interès dels Estats Units i l'objectiu principal en conferir el monopoli [del copyright] rau en els beneficis generals derivats pel públic del treball dels autors.”

No tenim perquè estar d'acord amb la Constitució o el Tribunal Suprem. (En un moment donat, ambdós condonaven l'esclavitud.) O sigui que les seves posicions no contradiuen la premissa de la supremacia del propietari. Però confio que en adonar-nos de que aquesta assumpció és radicalment de dretes més que una de tradicionalment reconeguda afeblirà la seva atracció.

Conclusió

Ens agrada pensar que la nostra societat ens encoratja a ajudar el veí; però cada cop que recompensem algú per obstruccionisme, o els admirem per les riqueses que han guanyat d'aquesta manera, estem enviant el missatge contrari.

L'atresorament de programari és una forma del nostre desig general de desatendre el benestar de la societat pels guanys personals. Podem traçar aquest desatenció des d'el Ronald Reagan fins al Dick Cheney, des de la Exxon fins la Enron, des dels bancs que fan fallida fins les escoles que fracassen. Podem mesurar-lo amb la mida de la població sense llar i la població presa. L'esperit antisocial s'alimenta a si mateix, perquè com més veiem que la gent no ens ajudarà, més fútil sembla ajudar-los. Així la societat decau en una jungla.

Si no volem viure en una jungla, hem de canviar les nostres actituds. Hem de començar enviant el missatge de que un bon ciutadà és el que coopera quan és apropiat, no el que té èxit en prendre dels altres. Confio en que el moviment del programari lliure contribuirà a això: almenys en una àrea, substituirem la jungla amb un sistema més eficient que encoratja i se sustenta en la cooperació voluntària.

Notes al peu

  1. 1. La paraula “lliure” en “programari lliure” es refereix a la llibertat, no al preu; el preu pagat per una còpia d'un programa lliure pot ser zero, o petit, o (rarament) prou gran.
  2. 2. El temes de la pol·lució i la congestió del tràfic no alteren aquesta conclusió. Si desitgem fer més car el conduir per a desencoratjar la conducció en general, no és avantatjós fer-ho per mitjà de barreres de peatge, que contribueixen a ambdues coses: la pol·lució i la congestió del tràfic. Un impost per la gasolina és molt millor. De manera similar, el desig de millorar la seguretat limitant la velocitat màxima no és rellevant; una carretera d'accés lliure augmenta la velocitat mitjana evitant parades i retards, qualsevulga que sigui el límit de velocitat.
  3. 3.Hom pot considerar un programa d'ordinador en particular com a una cosa perjudicial que no hauria d'estar en absolut disponible, com la base de dades d'informació personal Lotus Marketplace, que va ser retirada del mercat pel rebuig del públic. Molt del que dic no s'aplica en aquest cas, però no té gaire sentit defensar que el programa tingui propietari sobre la base que el propietari farà el programa menys disponible. El propietari no el farà completament inabastable, tal com hom desitjaria en el cas d'un programa l'ús del qual és considerat destructiu.

Aquest assaig s'ha publicat a Free Software, Free Society: The Selected Essays of Richard M. Stallman

[Logotip de la FSF]“La nostra missió és preservar, protegir i promoure la llibertat d'utilitzar, estudiar, copiar, modificar i distribuir programari, i defensar els drets dels usuaris de programari lliure.”

La Free Software Foundation és la principal organització patrocinadora del Sistema Operatiu GNU. Doneu suport a GNU i la FSF comprant manuals i regals, unint-vos a la FSF com a membre associat, o fent una donació, ja sigui directament a la FSF o via Flattr.

Tornar a dalt