English [en]   العربية [ar]   български [bg]   català [ca]   Česky [cs]   Deutsch [de]   español [es]   فارسی [fa]   suomi [fi]   français [fr]   עברית [he]   magyar [hu]   italiano [it]   日本語 [ja]   한국어 [ko]   Nederlands [nl]   polski [pl]   português do Brasil [pt-br]   русский [ru]   slovenščina [sl]   српски [sr]   svenska [sv]   Türkçe [tr]   українська [uk]  

Meet the GNU contributors in person at the GNU Hackers' Meeting!

The 8th GNU Hackers' Meeting takes place in Munich, Germany from 15–17 August 2014. It spans three days, and comprises talks about new GNU programs, status of the GNU system and news from the free software community.

Register now to secure your place.

Aquesta pàgina és la traducció d'una pàgina original en anglès.

El dret a llegir

per Richard Stallman

subscriviu-vos a la nostra llista de correu sobre els perills dels llibres electrònics.

Aquest article va aparèixer al número de febrer de 1997 de Communications of the ACM (Volum 40, Número 2).

Extret de The Road To Tycho, un recull d'articles sobres els antecedents de la Revolució Lunària, publicat a Luna City el 2096.

Per a en Dan Halbert, el camí cap a Tycho va començar a la universitat, el dia que la Lissa Lenz li va demanar que li deixés l'ordinador. El de la Lissa s'havia espatllat i, si no n'hi deixaven un, suspendria el projecte semestral. No gosava demanar-lo a ningú, tret d'en Dan.

Això va posar en Dan davant d'un dilema. Volia ajudar la Lissa, però si li deixava l'ordinador, la Lissa potser llegiria els seus llibres. D'entrada, a banda del risc que t'engarjolessin durant molts anys per deixar llegir els teus llibres a algú altre, la simple idea de fer-ho el va deixar de pedra. Com tothom, havia après des de l'escola primària que compartir llibres estava malament i era lleig, una cosa que només feien els pirates.

A més, no hi havia gaires esperances que l'Autoritat de Protecció del Programari (ASP) no l'enxampés. A les classes d'informàtica en Dan havia après que tots els llibres portaven un supervisor de copyright que informava l'Agència Central de Llicències sobre quan, on i qui llegia els llibres. (Aquesta informació servia per detectar lectors pirates, però també per vendre perfils personals sobre hàbits de lectura als comerciants). La propera vegada que l'ordinador es connectés a la xarxa, l'Agència Central de Llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l'ordinador, rebria el càstig més sever, per no haver pres les mesures necessàries per impedir el delicte.

És clar que no era segur que la Lissa tingués intenció de llegir els seus llibres. Potser només volia l'ordinador per escriure el projecte, però en Dan sabia que la Lissa venia d'una família de classe mitjana que amb prou feines es podia permetre pagar la matrícula, i de les taxes de lectura ni en parlem. Probablement, per poder acabar la carrera la Lissa no tindria més remei que llegir-se els seus llibres. Entenia la situació: ell mateix s'havia hagut d'endeutar per pagar per tots els articles d'investigació que llegia. (El 10% d'aquestes taxes era per als autors dels articles. Com que en Dan tenia la intenció de fer carrera en el món acadèmic, existia l'esperança que els seus mateixos articles d'investigació, si se citaven sovint, li reportarien ingressos suficients per tornar el préstec).

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia anar a la biblioteca i llegir articles, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Hi havia investigadors independents que llegien milers de pàgines sense necessitat de recórrer a les beques de biblioteca de l'estat. Però des dels anys noranta del segle passat, les editorials, tant comercials com no comercials, havien començat a cobrar per l'accés als articles. L'any 2047, les biblioteques que oferien accés públic gratuït a la literatura acadèmica eren un vague record.

Naturalment, hi havia maneres de saltar-se el control de l'ASP i de l'Agència Central de Llicències, però també eren il·legals. Un company de la classe d'informàtica d'en Dan, Frank Martucci, havia aconseguit una eina de depuració il·legal i la feia servir per evitar el codi de supervisió de copyright quan llegia llibres. Però ho havia comentat a massa amics i un d'ells el va denunciar a l'ASP a canvi d'una recompensa (els estudiants, fortament endeutats, queien fàcilment en la traïció). El 2047 en Frank va ingressar a la presó: no per lector pirata, sinó per posseir un depurador de programari.

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia tenir eines de depuració. Fins i tot hi havia hagut depuradors gratuïts que es podien obtenir en CD-ROM o descarregant-los de la xarxa. Però els usuaris no professionals els van començar a fer servir per saltar-se els supervisors de copyright, i al final un jutge va sentenciar que, a la pràctica, aquesta s'havia convertit en llur funció principal. Des d'aleshores van ser il·legals i els desenvolupadors de depuradors van acabar a la presó.

Evidentment els programadors continuaven necessitant depuradors, però el 2047 els proveïdors de depuradors només en distribuïen còpies numerades, i només als programadors oficialment autoritzats i assegurats. El depurador que en Dan feia servir a l'aula d'informàtica es trobava rere un tallafoc especial perquè només es pogués fer servir per als exercicis de classe.

També era possible evitar els supervisors de copyright instal·lant un nucli del sistema modificat. Amb el temps en Dan descobriria que, al tombant de segle, havien existit nuclis lliures, i fins i tot sistemes operatius complets lliures. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que no es podien ni instal·lar si no se sabia la contrasenya arrel de l'ordinador. I ni l'FBI ni el servei tècnic de Microsoft donaven aquesta informació.

En Dan va arribar a la conclusió que senzillament no li podia deixar l'ordinador a la Lissa, però no es podia negar a ajudar-la, perquè n'estava enamorat. Cada vegada que tenia l'oportunitat de parlar amb ella se sentia ple de joia. I que l'hagués escollit a ell per demanar-li ajuda potser volia dir que ella també n'estava enamorada.

En Dan va resoldre el dilema d'una manera encara més impensable: li va deixar l'ordinador i li va donar la seva contrasenya. D'aquesta manera, si la Lissa llegia els llibres, l'Agència Central de Llicències pensaria que era ell qui els llegia. Això no deixava de ser un delicte, però l'ASP no el descobriria d'una manera automàtica. Només ho sabrien si la Lissa el denunciava.

Evidentment, si la universitat mai arribava a saber que li havia donat a la Lissa la seva pròpia contrasenya, s'hauria acabat la carrera de tots dos com a estudiants, independentment del que la Lissa hagués fet amb la contrasenya. La política de la universitat era que qualsevol intromissió en el sistema de control de l'ús que feien els estudiants dels ordinadors justificava la presa de mesures disciplinàries. No importava si amb això s'havia causat, o no, cap dany: el delicte era impedir que els administradors et vigilessin. Donaven per fet que això implicava que s'estava fent alguna altra cosa prohibida, però no necessitaven saber de què es tractava.

Normalment els estudiants no eren expulsats directament per aquest delicte, sinó que se'ls impedia l'accés als sistemes informàtics de la universitat, de manera que inevitablement suspenien totes les assignatures.

Més endavant, en Dan sabria que aquest tipus de política universitària no va aparèixer fins als anys vuitanta del segle passat, quan els estudiants universitaris, en massa, van començar a fer servir els ordinadors. Abans les universitats tenien una actitud diferent de cara a la disciplina dels estudiants: penalitzaven les activitats perilloses, però no les que tan sols aixecaven sospites.

La Lissa no va denunciar el Dan a l'ASP. La decisió d'ajudar-la va fer que s'acabessin casant, i també que es qüestionessin el que els havien ensenyat de petits sobre la pirateria. La parella començà a llegir llibres sobre la història del copyright, la Unió Soviètica i les seves restriccions sobre les còpies, i fins i tot sobre la Constitució originària dels Estats Units. Van anar a viure a Luna, on van conèixer altres persones que també havien fugit de l'òrbita del llarg braç de l'ASP. Quan el 2062 va esclatar la Revolta Tycho, el dret universal a llegir es va convertir ràpidament en un dels seus objectius centrals.

Nota de l'autor

[Aquesta nota s'ha actualitzat diverses vegades des de la primera publicació del conte.]

El dret a llegir és una batalla que s'està lluitant avui dia. Encara que potser passin 50 anys abans que el nostre estil de vida actual no caigui en la foscor, la majoria de les lleis i pràctiques descrites més amunt ja han estat proposades; moltes han entrat en vigor als EUA i en altres països. Als EUA, la llei Digital Millennium Copyright Act de 1998 va establir les bases legals per restringir la lectura i el préstec de llibres digitals (i també d'altres obres). El 2001 la Unió Europea va imposar restriccions similars en una directiva sobre el copyright. A França, sota la llei DADVSI, aprovada el 2006, la simple possessió d'una còpia de DeCSS (un programa lliure que permet desencriptar un vídeo d'un DVD) és un delicte.

El 2001, el senador Hollings, finançat per la Disney, va proposar un projecte de llei anomenat SSSCA que faria que tots els ordinadors nous tinguessin un sistema de restricció de còpies que els usuaris no es poguessin saltar. El Clipper chip i altres propostes similars de "key-escrow" mostren una tendència a llarg termini: cada cop més, els sistemes informàtics es dissenyen per controlar el que els usuaris fan amb l'ordinador. La SSSCA es va batejar després amb l'impronunciable nom de CBDTPA, que pot glossar-se com "Consume But Don't Try Programming Act" (Consumiu però no intenteu programar).

Poc després, els republicans es van fer amb el control del Senat. Els republicans estan menys lligats a Hollywood que els demòcrates, de manera que no van impulsar aquestes propostes. Ara que els demòcrates tornen a tenir el control, el risc torna a ser alt.

El 2001 els EUA van intentar fer servir la proposta de tractat de l'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) per imposar les mateixes normes a tots els països de l'hemisferi occidental. L'ALCA és un dels anomenats tractats de lliure comerç, dissenyats en realitat perquè les empreses tinguin més poder sobre els governs democràtics. La imposició de lleis com la DMCA forma part d'aquest esperit. Lula, president del Brasil, va liquidar definitivament l'ALCA, rebutjant la DMCA i altres requeriments.

Des de llavors, els Estats Units han imposat requeriments similars a països com Austràlia i Mèxic a través de tractats de "lliure comerç" bilaterals, i a altres països com Costa Rica mitjançant una altra amenaça, el CAFTA (Acord de Lliure Comerç de l'Amèrica Central). Correa, president d'Equador, va refusar la signatura de l'acord de "lliure comerç" amb els Estats Units, però he sentit que Equador havia adoptat una llei semblant a la DMCA el 2003.

Una de les idees d'aquest conte no es va proposar a la realitat fins al 2002: que l'FBI i Microsoft guardin les contrasenyes d'administrador del sistema dels ordenadors personals, sense permetre que els usuaris les tinguin.

Els impulsors d'aquesta proposta li han donat noms com "computació fiable" o "Palladium". Nosaltres l'anomenem “computació pèrfida” perquè el seu efecte és fer que el vostre ordinador obeeixi les companyies fins a l'extrem de desobeir-vos i desafiar-vos. Això es va aplicar el 2007 com a part integrant del Windows Vista; podem esperar que Apple farà una cosa semblant. En aquest escenari, el fabricant guarda el codi secret, però l'FBI no tindria massa problema en aconseguir-lo.

El que Microsoft guarda no és exactament la contrasenya en el sentit tradicional; ni tan sols ningú la tecleja en un terminal. Es tracta d'una signatura i una clau d'encriptació que correspon a una segona clau desada al vostre ordinador. Això permet a Microsoft, i potencialment als llocs web que cooperen amb Microsoft, tenir el control final sobre allò que l'usuari pot fer en el seu propi ordinador.

El Windows Vista dóna a Microsoft facultats addicionals; per exemple, Microsoft pot forçar la instal·lació d'actualitzacions, i pot ordenar a les màquines que funcionen amb Vista que refusin l'execució de cert controlador de dispositiu. El principal propòsit de moltes restriccions del Vista es imposar una DRM (Gestió de Restriccions Digitals) que els usuaris no poden saltar-se. Hem iniciat la campanya DefectiveByDesign.org per l'amenaça que suposa la DRM.

Quan es va escriure aquest relat, la SPA es dedicava a amenaçar els petits proveïdors de serveis d'Internet (ISPs), exigint-los que permetessin que la SPA supervisés tots els usuaris. La majoria d'aquests proveïdors cedeixen davant les amenaces perquè no es poden permetre enfrontar-se judicialment a això (Atlanta Journal-Constitution, 1 d'octubre de 1996, D3). Almenys un proveïdor de serveis d'Internet, Community ConneXion, a Oakland (Califòrnia), es va negar a cedir a les pressions i va ser demandat. Posteriorment l'SPA va retirar la demanda, però va aconseguir la llei DMCA, que els donà el poder que cercaven.

L'ASP, que de fet (en anglès, SPA) és la sigla de la Software Publisher's Association, ha estat substituïda en aquest paper de tipus policial per la BSA (Busines Software Alliance). Oficialment, avui per avui no és un cos policial, però a la pràctica actua com si ho fos. Mitjançant mètodes que recorden els de l'antiga Unió Soviètica, convida la gent a informar sobre els companys de feina i els amics. El 2001 la BSA va promoure una campanya de terror a l'Argentina que amenaçava amb indirectes la gent que compartia programari dient-los que serien violats.

Les polítiques de seguretat universitàries descrites al relat no són imaginàries. Per exemple, els ordinadors d'una de les universitats de l'àrea de Chicago mostren aquest missatge quan l'usuari obre una sessió:

"Només els usuaris autoritzats poden fer servir aquest sistema. Les activitats dels usuaris que facin servir aquest sistema informàtic sense autorització o extralimitant-se en les seves funcions podran ser supervisades i registrades pel personal de sistemes. Durant la supervisió dels usuaris que facin un ús indegut del sistema o durant el manteniment dels sistemes, també es poden supervisar les activitats dels usuaris autoritzats. La persona que faci servir aquest sistema accepta explícitament aquesta supervisió i queda advertida que, si en la supervisió apareixen indicis d'activitats il·legals o d'incompliment de la normativa universitària, el personal de sistemes podrà aportar aquestes proves a les autoritats universitàries o a les forces de seguretat".

Aquesta és una interpretació interessant de la Quarta esmena de la Constitució dels EUA: obligar els usuaris a renunciar, per endavant, als drets que s'hi reconeixen.

Males notícies

La batalla per dret a llegir ja ha començat. L'enemic s'ha organitzat, i nosaltres no, de manera que avança en contra nostra. Aquí trobareu articles sobre els fets negatius que han succeït des de la publicació original d'aquest article.

Si volem aturar les males notícies i produir-ne de bones, necessitem organitzar-nos i lluitar. La campanya de la FSF Defective by Design ha començat. Subscriviu-vos a la llista de correu de la campanya per donar un cop de mà. I uniu-vos a la FSF per ajudar-nos a finançar les nostres activitats.

Referències


Aquest assaig s'ha publicat al llibre Free Software, Free Society: The Selected Essays of Richard M. Stallman.

Altres texts per llegir

[Logotip de la FSF]“La nostra missió és preservar, protegir i promoure la llibertat d'utilitzar, estudiar, copiar, modificar i distribuir programari, i defensar els drets dels usuaris de programari lliure.”

La Free Software Foundation és la principal organització patrocinadora del Sistema Operatiu GNU. Doneu suport a GNU i la FSF comprant manuals i regals, unint-vos a la FSF com a membre associat, o fent una donació, ja sigui directament a la FSF o via Flattr.

Tornar a dalt