Per què el programari no hauria de tenir propietaris
per Richard Stallman
La tecnologia de la informació digital contribueix a fer més fàcil la còpia i modificació de la informació. Els ordinadors ens prometen de fer-ho més accessible a tots nosaltres.
Però no tothom desitja que sigui més fàcil. El sistema copyright dóna els drets als "propietaris" de programari, la majoria dels quals pretenen treure els beneficis potencials que la comunitat pot obtenir de l'ús del programari. Pretenen ser els únics que puguin copiar i modificar el programari que utilitzen.
El sistema de copyright va néixer i créixer a l'època de la impressió, una tecnologia que permetia la còpia massiva. El copyright encaixava bé amb aquella tecnologia perquè només restringia als productors massius de còpies. No treia cap llibertat als lectors. Un lector ordinari que no fos propietari d'una impremta només podia copiar llibres amb una ploma i tinta, i pocs lectors van ser encausats per aquestes pràctiques.
La tecnologia digital és més flexible que la impressió: si la informació és en forma digital, es pot copiar fàcilment i distribuir-la a tercers. Aquesta gran flexibilitat encaixa malament en un sistema com el de copyright. Aquesta és la raó de les creixents mesures draconianes i de dubtosa ètica que actualment garanteixen el copyright del programari. Considereu les següents quatre pràctiques dutes a terme per la Software Publishers Association (SPA):
- Propaganda massiva afirmant que no és ètic infringir el copyright per tal d'ajudar el teu amic.
- Cerca de potencials xivatos que informin sobre les activitats dels seus companys de feina o amics.
- Raids (amb l'ajut de la policia) a oficines i centres educatius, on els interrogats han de demostrar la seva innocència del càrrec de fer còpies il·legals.
- Persecució (per part del govern dels EE.UU., a petició de la SPA) de persones com David LaMacchia (MIT), no pel fet de copiar programri, (no ha estat acusat de copiar res), sinó només pel fet de no haver vigilat les instal·lacions on es fan còpies i no haver-ne restringit el seu ús.
Aquestes quatre pràctiques són semblants a pràctiques dutes a terme a l'antiga Unió Soviètica, on cada màquina de còpia tenia un guàrdia que impedia la còpia il·legal, i on la gent havia de copiar la informació d'amagat i passar-la sota mà com a ``samizdat''. Hi ha per descomptat una diferència: el motius darrera d'aquest control a la Unió Soviètica eren polítics; als Estats Units els motius són econòmics. Però són les accions el que ens afecten, no els motius. Qualsevol intent de bloquejar el compartiment de la informació, sigui del tipus que sigui, i sigui pel fet que sigui, du als mateixos mètodes i als mateixos danys.
Els propietaris fan diversos tipus d'arguments per tal de retenir el poder de controlar com usar la informació:
- Els mots utilitzats.
Els propietaris utilitzen sovint paraules lletges com “pirateria” i “robatori”, a més de termes especialitzats com ara “propietat intel·lectual ” i “danys”, per suggerir al públic una determinada línia de pensament: una analogia simplista entre els programes i els objectes físics.
Les nostres idees i intuicions sobre la propietat dels objectes materials es refereixen a si és correcte prendre un objecte a algú. No les apliquem a fer una còpia d'un objecte. Però els propietaris pretenen que les apliquem a tot.
- Exageració.
Els propietaris utilitzen mots com "pirateria" o "robatori", o terminologia del tipus "propietat intel·lectual" o "danys", per tal d'influenciar l'opinió pública. Es tracta d'una analogia una mica simplista entre programes i objectes físics.
Les nostres idees i intuicions sobre la propietat d'objectes materials es refereixen a si és lícit prendre un objecte a algú. Però no es refereixen de manera directa a fer una copia d'alguna cosa. Els propietaris demanen que les apliquem igualment.
- Les lleis.
Els propietaris descriuen sovint el que prescriu la llei actual, i ens amenacen amb les possibles penes que ens poden caure si la infringim. Darrera aquest tipus de raonaments hi ha el supòsit implícit de que les lleis actuals reflecteixen una visió de la moralitat inqüestionable i alhora se'ns demana que considerem aquestes sancions com a fets de la natura que no poden ser atribuïts a ningú.
Aquesta línia de persuasió no està dissenyada per a defendre's davant el pensament crític: està pensada per a reforçar el pensament únic.
És elemental que les lleis no defineixen el que és correcte i el que no ho és. Tot americà sap que, quaranta anys enrera, era il·legal en nombrosos estats que una persona de color s'assegués a la part de davant del autobús. Només els racistes argumentarien que era incorrecte seure en aquelles circumstàncies.
- Drets naturals.
Els autors sostenen sovint que mantenen una relació especial amb els programes que han escrit i que per tant els seus desitjos i interessos en relació al programa passen per davant dels de qualsevol altra, i fins i tot dels de la resta del món. (Normalment són les empreses i no els autors els qui tenen el copyright del programari, però s'espera que ignorem aquest "petit detall".)
A aquells qui proposen això com un axioma ètic - l'autor és més important que tu - només els puc dir que jo, un reconegut autor de programes, ho considero una bajanada.
El públic en general només podrà sentir alguna simpatia per les demandes de drets naturals a partir de dues raons.
Una raó és una analogia forçada amb els objectes materials. Quan faig un arròs, em queixaré si una altra persona se'l menja, perquè me'n deixarà sense. La seva acció em fa mal en la mateixa mesura que el beneficia: només un de nosaltres podrà menjar l'arròs. La pregunta llavors és, qui? Qualsevol petita diferència entre nosaltres serà suficient per inclinar la balança ètica.
El fet que executis o modifiquis un programa que jo he escrit t'afecta de manera directa i a mi només de manera indirecta. Si dónes una copia als teus amics us afecta a tu i als teus amics molt més del que m'afecta a mi. Jo no hauria de tenir cap poder de dir-vos de no fer aquestes coses. Ningú hauria de poder fer-ho.
La segona raó es basa en què la gent ha escoltat per activa i per passiva que els drets naturals dels autors és una tradició acceptada i no qüestionada a la nostra societat.
Si mirem a la història, veurem que el contrari és cert. La idea de drets naturals dels autors fou proposada i rebutjada quan es va redactar la constitució dels Estats Units. És per això que la constitució només permet un sistema de copyright, no l'exigeix ; és per això que el sistema de copyright és temporal, no permanent. Estableix tanmateix que el propòsit d'un sistema de copyright és promoure el progrés, no recompensar als autors. El copyright recompensa als autors fins a un cert punt, i als editors més, però està dissenyat com a un medi per a modificar el seu comportament.
L'autèntica tradició establerta a la nostra societat és que el copyright viola els drets naturals dels ciutadans - i que això només és justificable pel bé públic.
- Economia.
L'argument decisiu que fan els defensors del programari de caràcter propietari és que d'aquesta manera s'assegura la producció de més programari.
A diferència dels altres, aquest raonament com a mínim sorgeix a partir d'un plantejament legítim. Està basat en un objectiu legítim: satisfer els usuaris del programari. I és clar des d'un punt de vista empíric que la gent produirà més si està ben pagada per a fer-ho.
Però també aquest argument economicista té un punt feble: està basat en el supòsit que la diferència només és un assumpte de quants diners s'han de pagar. Pressuposa que la "producció de programari" és el que volem, independentment de què el programari tingui propietaris o no.
La gent accepta ràpidament aquest supòsit perquè s'adiu amb les nostres experiències amb els objectes materials. Considereu un entrepà, per exemple. Potser us agradaria obtenir un entrepà equivalent, bé de franc o bé pagant una quantitat. En aquest cas, la quantitat que pagueu és l'única diferència. Independentment de si el pagueu o no, l'entrepà és el mateix: té el mateix valor nutricional i només us el podeu menjar una vegada. El que l'obtingueu d'un propietari o no pot afectar de manera directa en cap cas més que la quantitat de diners que tindràs després de menjar-te'l.
Això és cert per qualsevol classe d'objecte material--independentment o no si té un propietari, això no afecta el que és o el que podeu fer si el compreu.
Però si el programa té un propietari, això afecta de manera substancial el que és i el que podeu fer amb una còpia si en compreu un. La diferència no només és una qüestió monetària. El sistema de propietaris de programari encoratja als propietaris de programari a produir quelcom-- però no allò que la societat realment necessita. I causa una polució ètica intangible que ens afecta a tots.
Què és el que la societat necessita? Necessita informació que sigui veritablement disponible als seus ciutadans. Per exemple, programes que la gent pugui llegir, corregir, adaptar o millorar, no només operar. Però el que ofereixen típicament els propietaris de programari és una caixa negra que ni es pot estudiar ni es pot modificar.
La societat també necessita llibertat. Quan un programa té un propietari, els usuaris perden llibertat de controlar part de les seves pròpies vides.
I sobre tot la societat necessita encoratjar l'esperit de cooperació voluntària en els seus ciutadans. Quan els propietaris de programari ens conten que ajudar als nostres veïns de manera natural és "pirateria", estan embrutant l'esperit cívic de la nostra societat.
És per això perquè diem que el programari lliure és un assumpte de llibertats, no de preus.
L'argument econòmic que fan els propietaris és erroni, però el tema econòmic és tangible. Hi ha gent que escriu programari útil pel plaer d'escriure'l; però si volem més programari que el que aquesta gent pugui produir, necessitem cercar fons per a finançar-lo.
Durant els darrers deu anys els desenvolupadors de programari lliure han intentat diversos mètodes de trobar finançament amb un cert èxit. No hi ha cap necessitat de fer-se ric: la renda mediana d'una familia nordamericana, al voltant de 35.000 dòlars, demostra que hi ha prou incentius per a moltes feines que donen menors satisfaccions que programar.
Durant molts anys, fins que el mecenatge ho va fer innecessari, vaig viure de les millores que feia del programari lliure que havia escrit. Cada millora era afegida a la versió publicada i així podia estar disponible per al públic en general. Els clients em pagaven per les millores i extensions que volien, en comptes de les funcionalitats que jo considerava de major prioritat.
La Free Software Foundation (FSF), una entitat no lucrativa exempta d'impostos dedicada al desenvolupament de programari lliure, obté els seus fons de la venda de CD-ROM, samarretes, manuals, i distribucions deluxe GNU, (de les quals els usuaris tenen plena llibertat de copiar i modificar), així com de donacions. Actualment compta amb una plantilla de cinc programadors, a més de tres treballadors que atenen les comandes per via postal.
Alguns desenvolupadors de programari lliure fan diners mitjançant la venda de serveis de suport. Cygnus Support, que comptava amb 50 empleats quan aquest article fou escrit, estima que al voltant del 15% de la seva activitat empresarial és el desenvolupament de programari lliure, una xifra respectable per a una empresa de programari.
Empreses com Intel, Motorola, Texas Instruments o Analog Devices s'han agrupat per col·laborar amb el finançament del desenvolupament del compilador GNU per a C. De manera anàloga el desenvolupament del compilador GNU per al llenguatge Ada fou finançat per la Força Aèria dels Estats Units, que considerava que era la manera més eficient d'obtenir un compilador de gran qualitat. [ El finançament provinent de la Força Aèria es va acabar temps enrera. El compilador GNU per a Ada ja és disponible i el seu manteniment és finançat per via comercial.]
Tots aquests exemples són només una petita mostra. El moviment per al programari lliure és encara petit i jove. Però l'exemple de la ràdio mantinguda pels oients en aquest país [els Estats Units] mostra que és possible donar suport a una activitat de força grandària sense haver de forçar a pagar a cap usuari.
Com a usuari informàtic avui en dia, et pots trobar utilitzant un programa propietari. Si un amic et demana de fer una còpia, no estaria bé refusar fer-la. La cooperació és més important que el copyright. Però la cooperació clandestina no contribueix a millorar la societat. Una persona hauria d'aspirar a viure una vida honrada amb orgull, i això significa dir "No" al programari propietari.
Us mereixeu poder cooperar obertament i de manera lliure amb altra gent que utilitza programari. Us mereixeu poder aprendre com funciona el programari i ensenyar-lo als vostres estudiants. Us mereixeu poder contractar al vostre programador preferit per arreglar-lo quan no funcioni.
Us mereixeu el programari lliure.